"A mig camí entre la indagació filosòfica i la militància política, el primer treball d'iX està marcat per les dinàmiques dels moviments socials alternatius, les seves activitats i les seves contradiccions: els membres del grup viuen i desenvolupen la creació a Miles de Viviendas, una casa okupada de Barcelona que ha dinamitzat el moviment per la cultura lliure (CC). Si ja és difícil classificar políticament experiències com aquesta, no cal dir que etiquetar una expressió cultural que si ha generat dins és, més que difícil, gariebé absurd. Que iX fa "pop experimental" seria un dir, perquè molts dels seus temes no son més que uns passatges poètics o eslógans convertits en estrofes de cançons impossibles. A canvi també hi ha altres composicions com "Sóc un terrorista", "Desordre amorós" o l'èpica "Diumenge acaba el món"que tenen formes més estandars. Música diferent que obre portes a un univers expressiu gens convencional" Roger Palà, crica al Directa/Enderrock

NO CREC, TINC FE

Aquells que hem nascut baix l’educació democràtica de la pantalla.

Hem vist com se’ns parlava: de la mort de Déu, un déu que mai hem conegut,de la derrota, una derrota que mai hem viscut, de l’horitzó de
veritat que es perdia, una veritat que mai ens ha trobat. I així fins a un suposat nihilisme al que s’ha arribat, un desert de soletat al qual quedàvem desterrats, condemnats.

Nosaltres, amics, no hem arribat, hem nascut, ací.

Excepte en alguns moments de deliri adolescent.

No creiem. Ni en la política, ni en una estètica, ni en l’amistat,
ni en la defensa d’uns colors, ni en cap ideologia o pensament,
ni en la música, ni en l’amor, ni en les llàgrimes, ni tan sols en
la lliure disbauxa de la Festa. La locura és soletat i els extrems no ho són tant, la maestria de relativitzar ha sigut la nostra marca de naixement.

Hem vist amb quotidianitat com els nostres companys i familiars es deixaven portar pels mals de la soletat i l’angoixa al buit: depressió, bipolaritat, ansietat, paranoia, saudade, complexos i pors de tot el ventall psíquic possible.Tota aquesta locura que en altres temps pot haver sigut símptoma d’una singularitat innegable, o una valentia de vida, o una sensibilitat especial, per a nosaltres no és res més que la quotidianitat podríem dir que monòtona.

Res té sentit. Si volem un algo que done sentit a la nostra vida ho tenim malament.
D’avant d’açò ens queden poques opcions. Una tendència és la contemplativa que sol desembocar en l’inmobilisme, l’estatisme, que porta al turisme dels nostres paissatge psíquics dels quals parlèvem abans. L’altra tendència és l’acció, aquella capaç de traure’ns dels llit pese a saber que no té sentit .(Advertir que sabem que cada dia s’alcen del llit milers de persones. No parlem d’eixa acció).

Tots els discursos, les estètiques, cauen davant dels nostres ulls
tan prompte com se’ns presenten. En canvi no ens serveix l’estatisme.

No crec però tinc Fe. No crec però tinc acció. És Fe allò que mou. Un moviment que no espera res, que no creu res. Una Fe amb una potencialitat depenent del context però sense límit (Tan sols el límit del context, del moment. El context el construïm nosaltres).

I ja se sap: “La Fe mueve rascacielos”
(La fe molts cops és el fruit natural de la necessitat).

Acceptem que l’acció embruta, erra, fa mal. Pero estem incapacitats per l’estatisme i cap creença ni relativització ens inmobilitza (del tot).
Tan sols les imatges, les idees, i el pensament poden ser purs, la realitat no.

No creiem però tenim. Tenim amistat, tenim complicitats, tenim amor i també tenim cases, música, eines, anàlisis.

Procurem buidar-nos de creences i de la seva mala consciència.

No creiem però tenim Fe. I si pregunten “fe en què” direm que “del que no se sap millor estàr callar-se’n” com va dir el nostre benvolgut i mal comprès amic Ludwig Wittgenstein.

2 de maig de 2005 a Miles de Viviendas.